13D retirada de LOMCE

diumenge, 22 de setembre de 2013

Pel dret a decidir també en educació.


Fa molts i molts anys, en la prehistòria d’aquesta democràcia, hi havia unes tribus que varen heretar un tresor provinent d’una civilització anterior anomenada república. A aquest tresor en deien escola nova, escola activa.
En aquesta civilització l’escola era activa perquè s’hi feien activitats. Els nens i nenes no només escoltaven i obeïen a les mestres i els mestres, jugaven, construïen, pintaven, escrivien contes, tocaven la flauta, feien teatre i tenien opinió.
Aquestes tribus no en varen tenir prou en guardar el tresor sinó que el varen utilitzar i pares i mares, infants i joves de totes les edats i mestres de tots colors i pensaments oberts varen començar a construir l’escola pública. L’escola de tots i totes per a tothom.
Això no va ser fàcil perquè hi havia una poca gent, amb molt de poder i molts privilegis, que volien remenar les cireres i els feia molta ràbia que la resta tingués idees pròpies, opinés sobre totes les coses i construís la seva pròpia escola plural i diversa on tota la gent hi era benvinguda i a ningú se’l feia fora.
I a les hores van començar a parlar d’excel·lència, d’emprenedoria, de repartir, de segregar, de triar, de separar per nivells, de notes de tall… i no contents en això varen obrir la caixa on les tribus hi guardaven els diners per a la seva escola i els hi van donar als negociants que els obeïen i d’això en vam dir  llibertat d’elecció de centre.
Per fer callar a les tribus, que protestaven enèrgicament, els privilegiats poderosos, es varen inventar una almoina a la que varen dir beques i que provenia dels diners sostrets a les escoles.
Passat un temps l’ambició dels privilegiats poderosos va anar creixent i creixent i el preu per anar a l’escola va anar pujant i pujant i les beques baixant i baixant.
Això va ser tant dolorós per a les tribus que es varen unir totes en una gran sala que varen pintar de groc. No hi faltava ningú fins i tot un tal Ramonet que sempre ho veia tot malament. Varen arribar de tot arreu a peu amb bicicleta amb patinet, amb carro i alguns també en cotxe. Volien recuperar la seva escola, reconstruint-la amb la participació de tothom.
I van decidir entre totes les persones que hi eren i també amb les que encare no hi eren que no pararien i lluitarien fins que l’escola fos l’escola pública, laica, gratuïta, democràtica i que no segrega a ningú.
I aquest compromís amb l’educació des de bressol fins a la universitat llarg va ser tant fort que els privilegiats poderosos no hi van poder fer res i morts de ràbia van haver de marxar amb la cua entre cames.

I Aquest és el conte que tots i totes farem possible

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada